Cròniques de l'exil·li (el primer mes)

Donat que demà farà un mes que vaig arribar m'he decidit a fer un resum, al ritme de la meva assecadora, un motor insoportable tret d'una pel·lícula sobre el desenvolupament tecnològic dels anys 70. La vache, quel horreur!
Ja sé que sabeu, juasjuasjuas...El meu regal de reis es diu Thibaud. Va arribar amb una ampolla de vi, i en una setmana plena de neu, de carreteres glaçades. A l'altra braç duia una guitarra, una veu entranyable. A les mans de vegades hi té estris de cuina, empanades, pastissos, pollastres al curry, quina olor fa casa seva...Però sovint hi té un martell, un taladro, i et monta en un tres i no res qualsevol armatoste digne d'esbufegar de mandra. I als peus hi té uns peus de gat: escalador, of course, i això era imprescindible!, algu sense por, a les alçades, a l'amor (ui, què dic!). Els seus llençols sempre fan olor a sabó, com ell. Té una nau espaial amb la que de tant en tant em porta a la feina, o a la platja, com el cap de setmana passat, després d'emportar-nos un llobarro de 2 kilos du Le Conquet.
I mentres vaig coneixent a aquesta persona tan genial, vaig introduïnt-me, lentament, a la vida social bretona. La segona classe de trapezi, de diumenge passat, va ser genial. La profe em fot una canya tremenda, i ja parla de la mostra...espectacle a Brest...amb una música que podria venir de les seves mans, amb el seu jersei de ratlles...
Tot per fer, tot per descobrir, per viure.