Croniques a l'exili (primeres passes)

Us puc dir que la vida m’ha sorprès. No vull estar separada de vosaltres, però alhora aquí estic bé. Fa tres setmanes la idea de venir em pesava una tona a l’esquena. Es pot dir la meva nova casa ja és més meva, hi estic bé. No paro d’escoltar els quatre vinils que tinc, quins moments...He superat el pànic a enfrontar-me a una feina difícil, la de modelitzar, amb un Nabil (el meu jefe) que ni para de treballar ni per menjar. Després dues setmanes he agafat el ritme, ja sé què haig de fer i ho faig, més o menys bé. Una reunió setmanal, a una hora fixa. Ens asseiem, parlem del que he fet, i traiem nous inputs per la setmana següent. Quina qualitat, senyors, això és treballar, haha!
Ja he fet la meva primera classe de trapezi, he anat al teatre amb els meus nous compis de circ. Dimecres començo a fer acrobàcia. Acabaré per ser jo mateixa un circ ambulant! I gràcies al Caravanserail, el meu bar de referència a Brest, a la seva mestressa, la Leila, un personatge fantàstic, he conegut a gent. Com la Celine, la Nadège, la Mireille. Bretones que amb rapidesa m’han obert les portes de l’amistat, ohhh….de moment diria que és cert això de que els bretons són molt oberts i simpàtics. Deu tenir a veure amb que són una població obrera, …, m’agrada. Resultarà que aquest lloc gris està ple de colors humans. Val a dir que ahir va fer una calor anormal, un dia assoleiat en majúscules, i vaig anar a córrer vers el port en màniga curta, iepa!!!
Els dies es fan curts, però. A les 5 de la tarda intento sortir pitant per arribar a les 6 a Brest (sí, l’Ifremer està a 18 km, però el bus és lent...) i poder veure la seva gent movent-se pels carrers. Perquè a quarts de 8...tots a casa...I a les 9 ja he sopat i he llegit. A no ser que faci res d’especial, com fins ara ha passat. Especial...ahaaa...però encara no us en parlaré. És sorprenent, però sí, imagineu-vos-ho. Jo encara no me’n sé avenir, però podria ser que el regal que vaig demanar per any nou i als reis, no trigui una eternitat a arribar. Estic contenta, i molt! I aquesta alegria ajuda a suportar l’enyor i el fred de no tenir-vos al costat.
(la rentadora funciona que és una meravella i l’assecadora...fa el que pot...hahaha...i...vam quedar empatats al MASTERMIND)