skip to main |
skip to sidebar
Com tots els viatges, aquest ha estat llarg i cansat. Però no tinc cames d'elefant així que trombosis superada!! Aquí tenim 7 hores més. Sortir de l'aeroport i arribar al centre de Taipei no ha estat gaire difícil. A l'aeroport encara hi havia cartells amb anglès que indicaven bus station. Després de pujar a un bus amb cortinetes "d'encaje" de color de rosa he arrivat a Minchuan station, després de posar deu mil orelles al conductor que no parlava res que no fós taiwanès o mandarí. Primera prova superada. Comença l'odissea. Vai cap a l'estació de metro, compro un bitllet després de desistir de preguntar si tenien tiquets setmanals, targetes de 10 viatges (europea que soc, recollons!)...i em donen una fitxa blava. Com una fitxa d'apostar al pocker. Observo als locals...col.loques la fitxa en el detector i s'obren les portes. Entro. Després de veure una ràfega de gent col.locant monedes dedueixo que l'haig de tornar a ficar, després de seguir les instruccions d'un taiwanès rollo cantant de "Take That" (juas, juas...son una colla de modernillos). Però inmediatament el jovenet em diu que surti i jo li dic que no, que vull entrar a pillar el metro. Aleshores fa cara de dibuix manga i m'intenta dir que sense fitxa no podré sortir del metro. Ja em veiem donant explicacions de la primera pifia a la de la taquilla. Em fa un rebut amb deu mil segells i em diu que amb això em deixaran sortir. I quan arribo a la parada de Dingxi, seguint les instruccions del tiu de l'hostal que havia reservat, em trobo en un dels carrers més cutres de la meva vida, un carrer sense sortida, tot fosc (aquí ja era de nit), i res de res d'hotels. Pregunto a una parella que intentava arrencar la moto i els hi pregunto per l'hostal i senyalen al final del "callejón". Ai la òstia, quina cutrada!!!!! Per fora la pinta era un preludi de l'antro on passaré sis nits. Això no arriba ni a la pensió més cutre de les que he estat en cap dels meus viatges. Entro, un tio alt em diu hola que tal en taiwanès i quan li dic que tenia una reserva em diu, ah si, ja m'enrecordo. Entro i joder....això és una casa normal i corrent en la que lloguen habitacions de lo més "autèntiques". Tot i que ja vaig superant la cutrez del lloc, sense una finestra, plè de trastos per tot arreu, decideixo quedar-me. És lo més barato que he trobat i m'han convidat a sopar i tenen internet! I el gos salsitxa que corre per aqui no borda gaire.
Com tots els viatges, aquest ha estat llarg i cansat. Però no tinc cames d'elefant així que trombosis superada!! Aquí tenim 7 hores més. Sortir de l'aeroport i arribar al centre de Taipei no ha estat gaire difícil. A l'aeroport encara hi havia cartells amb anglès que indicaven bus station. Després de pujar a un bus amb cortinetes "d'encaje" de color de rosa he arrivat a Minchuan station, després de posar deu mil orelles al conductor que no parlava res que no fós taiwanès o mandarí. Primera prova superada. Comença l'odissea. Vai cap a l'estació de metro, compro un bitllet després de desistir de preguntar si tenien tiquets setmanals, targetes de 10 viatges (europea que soc, recollons!)...i em donen una fitxa blava. Com una fitxa d'apostar al pocker. Observo als locals...col.loques la fitxa en el detector i s'obren les portes. Entro. Després de veure una ràfega de gent col.locant monedes dedueixo que l'haig de tornar a ficar, després de seguir les instruccions d'un taiwanès rollo cantant de "Take That" (juas, juas...son una colla de modernillos). Però inmediatament el jovenet em diu que surti i jo li dic que no, que vull entrar a pillar el metro. Aleshores fa cara de dibuix manga i m'intenta dir que sense fitxa no podré sortir del metro. Ja em veiem donant explicacions de la primera pifia a la de la taquilla. Em fa un rebut amb deu mil segells i em diu que amb això em deixaran sortir. I quan arribo a la parada de Dingxi, seguint les instruccions del tiu de l'hostal que havia reservat, em trobo en un dels carrers més cutres de la meva vida, un carrer sense sortida, tot fosc (aquí ja era de nit), i res de res d'hotels. Pregunto a una parella que intentava arrencar la moto i els hi pregunto per l'hostal i senyalen al final del "callejón". Ai la òstia, quina cutrada!!!!! Per fora la pinta era un preludi de l'antro on passaré sis nits. Això no arriba ni a la pensió més cutre de les que he estat en cap dels meus viatges. Entro, un tio alt em diu hola que tal en taiwanès i quan li dic que tenia una reserva em diu, ah si, ja m'enrecordo. Entro i joder....això és una casa normal i corrent en la que lloguen habitacions de lo més "autèntiques". Tot i que ja vaig superant la cutrez del lloc, sense una finestra, plè de trastos per tot arreu, decideixo quedar-me. És lo més barato que he trobat i m'han convidat a sopar i tenen internet! I el gos salsitxa que corre per aqui no borda gaire.
1 comentari:
Déu n'hi dó, per començar el periple asiàtic no està malament. En aquestes situacions la intuició, crec, és la que més et pot ajudar a escollir el camí.
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada